INDIVIDUAL DE ROBERTO LOPEZ MAS

Allí sobre el Celebdil una ventana solitaria se abre a la nieve y ante ella se extiende un espacio estrecho, un área vertiginosa sobre las nieblas del mundo. El sol brilla fieramente en ese sitio, pero abajo todo está amortajado en nubes. Él salió fuera, y cuando llegué detrás, ya estaba ardiendo con nuevos fuegos. No había nadie allí que nos viera, aunque quizá cuando pasen los años habrá gentes que canten la Batalla de la Cima. -Gandalf rió de pronto.- ¿Pero qué dirán esas canciones? Aquellos que miraban de lejos habrán pensado que una tormenta coronaba la montaría. Se oyeron truenos y hubo relámpagos, que estallaban sobre el Celebdil, y retrocedían quebrándose en lenguas de fuego. ¿No es bastante? Una gran humareda se alzó a nuestro alrededor, vapores y nubes.  El hielo cayó como lluvia. Derribé a mi enemigo y él cayó desde lo alto, golpeando y destruyendo el flanco de la montaña. Luego me envolvieron las tinieblas y me extravié fuera del pensamiento y del tiempo, y erré muy lejos por sendas de las que nada diré. Desnudo fui enviado de vuelta, durante un tiempo, hasta que llevara a cabo mi trabajo. Y desnudo yací en la cima de la montaña. La torre de detrás había sido reducida a polvo, la ventana había desaparecido: las piedras rotas y quemadas obstruían la arruinada escalera. Yo estaba solo allí, olvidado, sin posibilidad de escapar en aquella dura cima del mundo. Allí me quedé, tendido de espaldas, mirando el cielo mientras las estrellas giraban encima y los días parecían más largos que la vida entera de la tierra. Débiles llegaban a mis oídos los rumores de todas las tierras: la germinación y la muerte, las canciones y los llantos, y el lento y sempiterno gruñido de las piedras sobrecargadas. Y así por fin Gwaihir el señor de los Vientos me encontró otra vez, y me recogió y me llevó.

Este fragmento está extraído de El Señor de los Anillos: las dos torres. Explica la pelea de Gandalf con el Balrog en la montaña del Celebdil y cómo se convierte el mago en Gandalf el blanco. Además este texto contiene un gran contenido simbólico que abre el clásico debate de en qué medida está influida la obra de Tolkien por el cristianismo y si hay una finalidad escondida a parte del entretenimiento.

El texto explica que Gandalf persigue al Balrog después de su encuentro en Moria. Llega hasta una montaña y consigue acabar con su enemigo, el cual se cae desde lo alto. Luego Gandalf se debilita por completo y queda alienado de su entorno. Permanece desnudo en la cima de la montaña, totalmente encerrado y sin posibilidad de sobrevivir. Pasan los días de sufrimiento y de dolor hasta que Gwaihir lo encuentra y lo salva.

Está claro el contenido simbólico de la obra. Si se observa detenidamente quizá resulte familiar la historia de Gandalf: uno se sacrifica para acabar con el mal, y tras mucho sufrimiento regresa de manera más pura. ¿Hay una analogía entre Gandalf y Cristo?

En primer lugar hay que establecer los antecedentes al fragmento expuesto. La comunidad del anillo intenta salir de las minas de Moria al darse cuenta de que están invadidas por los orcos y los trolls. Mientras cruzan un puente, aparece el Balrog, un demonio gigante que acabaría con todos en cuestión de segundos. Gandalf decide que puede salvarlos a todos enfrentándose él solo a la bestia, aunque es consciente de que seguramente morirá. ¿No recuerda esto al sacrificio de Cristo para acabar con la  bestia que rodeaba su comunidad, los pecados?

Cuando Gandalf se enfrenta al Balrog, el puente sobre el que se encuentran se destruye, provocando la caída de la bestia, la cual arrastra al mago. Gandalf persigue al demonio y llega a la montaña, lo que nos remite al fragmento aquí expuesto. Como se observa, Gandalf acaba con el Balrog y queda en un estado físico pésimo que le causa un sufrimiento y un dolor que precede a la muerte. ¿No es comparable a la tortura que precedía a la Cruz? Al final Gwaihir salva al mago de la condena, lo que podría ser interpretado como la salvación por parte de un ángel.

Pero la analogía entre estos dos personajes no termina aquí. Cuando Gandalf regresa, lo hace como Gandalf el Blanco, un ser que ha llegado al máximo nivel de sabiduría y pureza. Parece evidente mencionar la similitud con la resurrección de Cristo.

Analizando el lenguaje se observa algo incluso más interesante que el paralelismo entre las vivencias de Gandalf y Cristo. El léxico utilizado en el texto puede resultar familiar a alguien aficionado a leer la Biblia. Encontramos oraciones que podrían usarse al hablar de Cristo sin que cambiase su sentido. Por ejemplo, en la oración Yo estaba solo allí, olvidado, ¿ese olvidado tiene un carácter totalmente impersonal? ¿No podría equivaler al ¿por qué me has abandonado? que Jesús pronunció en la Cruz? Otro ejemplo sería la oración Desnudo fui enviado de vuelta, durante un tiempo, hasta que llevara a cabo mi trabajo, que podría describir perfectamente la vuelta de Cristo para acabar su trabajo moral.

Es evidente la analogía de Gandalf, pero lo cierto es que en The Lord of the Rings encontramos varios personajes que representan parcialmente a Cristo. Aragorn se parece físicamente al redentor caracterizado por el pelo largo y castaño y por la barba. Además, históricamente Cristo, al igual que el personaje de Tolkien, parece haber sido un tipo de sanador (más allá de los milagros de la Biblia). Otro personaje que se identifica en parte con Cristo es Frodo. El hobbit muestra aquella parte de Jesús que debe sacrificarse para acabar con el mal y el pecado (representado en el anillo).

Y por si no fuera poco, también existe una relación entre los personajes de Satanás y Sauron, no solo por el hecho de ser malvado, ya que según ese criterio la mayoría de los antagonistas representarían a Satanás, sino por su voluntad de expandir un ejército de seres oscuros y de que sea cada vez más grande con la finalidad de tener más poder.

Roberto Lopez Mas

Bibliografía consultada:

Schultz, Forrest. Tipologías Cristológicas en El Señor de los Anillos, [en línea]. Diciembre 2002 [03/01/2013]. Disponible en la web: http://www.contra-mundum.org/castellano/schultz/TipXto_Ring.pdf

INDIVIDUAL D'ANTONI BUENO VAQUER

Fragment seleccionat:

AN UNEXPECTED PARTY

In a hole in the ground there lived a hobbit. Not a nasty, dirty, wet

hole, filled with the ends of worms and an oozy smell, nor yet a dry, bare,

sandy hole with nothing in it to sit down on or to eat: it was a hobbit-hole,

and that means comfort.

It had a perfectly round door like a porthole, painted green, with a

shiny yellow brass knob in the exact middle. The door opened on to a

tube-shaped hall like a tunnel: a very comfortable tunnel without smoke,

with panelled walls, and floors tiled and carpeted, provided with polished

chairs, and lots and lots of pegs for hats and coats - the hobbit was fond

of visitors. The tunnel wound on and on, going fairly but not quite straight

into the side of the hill - The Hill, as all the people for many miles round

called it - and many little round doors opened out of it, first on one side

and then on another. No going upstairs for the hobbit: bedrooms,

bathrooms, cellars, pantries (lots of these), wardrobes (he had whole

rooms devoted to clothes), kitchens, dining-rooms, all were on the same

floor, and indeed on the same passage. The best rooms were all on the

left-hand side (going in), for these were the only ones to have windows,

deep-set round windows looking over his garden and meadows beyond,

sloping down to the river.

This hobbit was a very well-to-do hobbit, and his name was Baggins.

The Bagginses had lived in the neighbourhood of The Hill for time out of

mind, and people considered them very respectable, not only because

most of them were rich, but also because they never had any adventures

or did anything unexpected: you could tell what a Baggins would say on

any question without the bother of asking him. This is a story of how a

Baggins had an adventure, found himself doing and saying things altogether

unexpected. He may have lost the neighboursí respect, but he gainedwell, you will see whether he gained anything in the end.

UNA TERTULIA INESPERADA

 En un agujero en el suelo, vivía un hobbit. No un agujero húmedo, sucio,

repugnante, con restos de gusanos y olor a fango, ni tampoco un agujero seco,

desnudo y arenoso, sin nada en que sentarse o que comer: era un agujero-hobbit,

y eso significa comodidad.

Tenía una puerta redonda, perfecta como un ojo de buey, pintada de verde, con

una manilla de bronce dorada y brillante, justo en el medio. La puerta se abría a un

vestíbulo cilíndrico, como un túnel: un túnel muy cómodo, sin humos, con paredes

revestidas de madera y suelos enlosados y alfombrados, provisto de sillas

barnizadas, y montones y montones de perchas para sombreros y abrigos; el

hobbit era aficionado a las visitas. El túnel se extendía serpeando, y penetraba

bastante, pero no directamente, en la ladera de la colina —La Colina, como la

llamaba toda la gente de muchas millas alrededor—, y muchas puertecitas

redondas se abrían en él, primero a un lado y luego al otro. Nada de subir

escaleras para el hobbit: dormitorios, cuartos de baño, bodegas, despensas

(muchas), armarios (habitaciones enteras dedicadas a ropa), cocinas. Comedores,

se encontraban en la misma planta, y en verdad en el mismo pasillo. Las mejores

habitaciones estaban todas a la izquierda de la puerta principal, pues eran las

únicas que tenían ventanas, ventanas redondas, profundamente excavadas, que

miraban al jardín y los prados de más allá, camino del río.

Este hobbit era un hobbit acomodado, y se apellidaba Bolsón. Los Bolsón habían

vivido en las cercanías de La Colina desde hacía muchísimo tiempo, y la gente los

consideraba muy respetables, no sólo porque casi todos eran ricos, sino también

porque nunca tenían ninguna aventura ni hacían algo inesperado: uno podía saber

lo que diría un Bolsón acerca de cualquier asunto sin necesidad de preguntárselo.

Esta es la historia de cómo un Bolsón tuvo una aventura, y se encontró a sí mismo

haciendo y diciendo cosas por completo inesperadas. Podría haber perdido el

respeto de los vecinos, pero ganó... Bueno, ya veréis si al final ganó algo.

El dos textos pertanyen a " El Hobbit" de J.R.R. Tolkien, al inici del capítol primer, pàgina 11 de l'edició de castellana de Minotauro, traducció per Manuel Figueroa.

En aquest fragment es descriu com era la casa de Bilbo Bolsón i al propi Bilbo, Tolkien comença a anticipar la gran aventura que li produirà el viatge del que tracta el llibre.

El text té molt de valor ja que significa l'inici de la saga del senyor dels anells i del mateix llibre.

Degut a que l'historia en principi era escrita i dedicada exclusivament als seus fills és possible que contengui llenguatge infantil o relacionat amb l'entorn de Tolkien, encare que això primer serà contradit en alguns casos degut a les abundants descripcions, contraries als contes que careixen de grans detalls de escenaris o descripcions del protagonistes o per les escenes de lluita amb decapitacions( cap personatge principal mor). Tornant al segon punt, si que es veu el pensament de l'escriptor, la vida en la naturalesa, els amics, les múltiples visites, les critiques cap a la societat i la maquinització però encare que J.R. fos catòlic no banyara els seus escrits d'aquest pensament.

El protagonista d'aquest fragment i del llibre en general és Bilbo Bolsón, un hobbit, que és una de les primeres criatures fantàstiques que va crear dins la seva mitologia pròpia, és fàcil veure el joc de paraules: Rabbit(conill)-> Hobbit i el fet de que viu en un cau com la casa descrita.

El breu relat es pot dividir en dues parts, la primera és purament descripció de la casa on viu el hobbit i una introducció com es la comarca on viu.

La segona part ja assembla més a una narració i conta l'historia dels Bolsón i analitza a Bilbo.

En el text predomina la descripció i no hi ha massa finalitats estètiques encare que també hi ha algunes parts de narració.

En conclusió, he seleccionat aquest fragment per que és l'inici del viatge que revolucionara el món de la fantasia, les descripcions de mons i criatures increïbles també són del meu gust i ja només pels anys que va dedicar Tolkien a crear un univers tan treballat i organitzat crec que val la pena.

INDIVIDUAL DE DANIEL CARBONELL TORTELLA

Fragment triat:

Estaba caliente cuando lo tomé, caliente como una brasa y me quemé la mano,tanto que dudo que pueda librarme alguna vez de ese dolor. Sin embargo se haenfriado mientras escribo y parece que se encogiera, aunque sin perder belleza ni forma. Ya la inscripción que lleva el Anillo, que al principio era clara corno una llama, se ha borrado y ahora apenas puede leerse. Los caracteres son élficos, de Eregion, pues no hay letras en Mordor para un trabajo tan delicado, pero el lenguaje me es desconocido. Pienso que se trata de una lengua del País Tenebroso, pues es grosera y bárbara. Ignoro que mal anuncia, pero la he copiado aquí, para que no caiga en el olvido. El Anillo perdió, quizás, el calor dela mano de Sauron, que era negra y sin embargo ardía como el fuego, y así Gilgalad fue destruido; quizás si el oro se calentara de nuevo, la escritura reaparecería. Pero por mi parte no me arriesgaré a dañarlo: de todas las obras de Sauron, la única hermosa. Me es muy preciado, aunque lo he obtenido con mucho dolor.

La Comunitat de l'Anell, El Concili de Elrond, pàgina 196. Aquestes són les paraules que Isildur empra per descriure l'Anell Únic una vegada ha aconseguit derrotar a Sauron gràcies a l'aliança forjada entre elfos i humans. Isildur decidirà conservar l'anell en comptes de destruir-ho, i aquest serà el detonant que donarà inici a la trama del Senyor dels Anells, doncs el temible poder que aquest artefacte posseeix farà que, amb el temps, el mal desperti de nou en la seva persecució.

Per què ho he triat?: Crec que és un fragment que abasta i simbolitza una bona part dels atributs més emblemàtics que ressalten la influència de les diverses mitologies europees en el llibre de Tolkien.

-       Per als nòrdics, els anells eren un símbol de prestigi. Els guerrers més valerosos els rebien com recompensa i els portaven orgullosos com a mostra de la seva força. Tolkien també utilitza anells per representar el poder, i tota la trama es desenvolupa al seu voltant. L'Anell Únic que esmenta el text és el més poderós de tots.

-       Odin, déu suprem de la mitologia nòrdica, va travessar un dur ritual per aconseguir el coneixement rúnic. A canvi d'això, va perdre un ull. El malvat Sauron que apareix en el text, creador de l'anell únic, també perd un ull. “L'Ull de Sauron” és esmentat constantment durant tota la trama, i cerca desesperadament recuperar l'Anell Únic. D'altra banda, l'antítesi de Sauron, Gandalf, també travessa una dura transformació des del seu pas com “Gandalf el Gris” a “Gandalf el Blanc”.

-       En la mitologia nòrdica, Odin assumeix moltes identitats diferents, però la més habitual és la mateixa que adquireix Gandalf en el Senyor dels Anells, la d'un viatger ancià, amb barret i capa grís i una llarga barba.

-       El fragment també ens dóna a conèixer l'existència dels Elfos en la història. Per crear als Elfos, Tolkien pren com a model als “Tuatha Da Danann” (Poble de la Deessa Dana), un poble que va arribar a Irlanda compost de grans guerrers i savis, segons la mitologia Cèltica.

-       Tant els Elfos de Tolkien com els Tuatha Da Danann esmentats són éssers de grans coneixements, bells i capaços de viure milers i milers d'anys tret que morin en combat. Tots dos donen gran importància a la màgia, i tots dos es veuen forçats a traslladar-se/retirar-se a terres llunyanes, entre moltes altres coincidències.

-       Poc després d'arribar a Irlanda, els Tuatha da Danann han d'enfrontar-se a la temible raça dels Formores, el rei dels quals és Balor, també conegut com “L'Ull Maligne”. Aquest guarda una relació directa amb L'Ull de Sauron, i també serveix d'inspiració per crear al principal antagonista de l'obra.

Personalment, Isildur es un dels meus personatges preferits i aquest fragment serveix com la imatge perfecta per explicar-ho. Crec que el seu paper dins de la trama del senyor dels anells es clau, ja que ell mateix es en un principi la causa del fi de Sauron, i a la mateixa vegada, la causa del seu ressorgiment. Només ell va ser capaç de reunir les forces necessàries i comandar un exercit d’homes (aliat amb Elrond, qui dirigia els elfos) contra les forces del mal, i enfrontar-se cara a cara amb Sauron mateix i derrotar-lo. Sense la seva intervenció, segurament la darrera aliança entre homes i elfos no hagués tingut èxit.

Això per una banda es una mostra de força, coratge i lideratge digna d’admirar. Però per un altre banda, aquest personatge ens mostra l’altra cara de les persones. Tots tenim una part “obscura” i egoista la qual no podem permetre que ens domini, per que si no per molt que ens esforcem al final no servirà per res més que per tornar a començar el mateix cicle. Es baralla molt la possibilitat de que Isildur mai tingués la intenció de destruir l’anell, ignorant les advertències d’Elrond.

L’ús d’aquest tipus de “llegendes” son la habitual forma que té en Tolkien per expressar els valors que vol transmetre a través de la seva obra. L’elevat contingut mitològic fa una interacció amb els personatges, els quals tot tenen un caràcter molt definit i ens facilita molt establir-hi analogies amb altres persones de la vida real (nosaltres mateixos inclosos).

Amb aquest paràgraf Tolkien ens alliçona que tots els nostres actes tenen conseqüències, i que si els nostres objectius no son purs i honests això terminarà per retribuir-nos i actuar en contra nostra. Isildur es el perfecte exemple de l’home que, per molts esforços que va fer i moltes batalles va guanyar en nom del bé, va decidir apartar-se del bon camí i en darrer lloc això va significar la seva perdició (I quasi de tota la Terra Mitja).

Crec que tots tenim un “Isildur” dins nostra, i que moltes vegades la temptació pot ser forta, però d’aquestes històries hem d’aprendre que no podem cedir a elles per que, malgrat la seva compensació falsa i temporal, a la llarga significaran la nostra corrupció i ens allunyarà de la vertadera felicitat i de la “realització espiritual” que Tolkien perseguia.          

Daniel Carbonell Tortella

INDIVIDUAL DE CARLES PONS IBÁÑEZ

Fragmento de “La comunidad del Anillo”, El señor de los anillos.

Tres anillos para los Reyes Elficos bajo el cielo.

Siete para los Señores enanos en casa de piedra.

Nueve para los Hombres Mortales condenados a morir.

Uno para el Señor Oscuro, sobre el trono oscuro

en la Tierra de Mordor donde se extienden las Sombras.

Un anillo para goberlarnos a todos. Un anillo para

                                                                          [encontrarlos

un Anillo para gobernarlos a todos y atarlos en las tinieblas

en la Tierra de Mordor donde se extienden las Sombras.

La inscripción en lengua de Mordor equivale a la parte del verso subrayada..

Fragmento de “ El Silmarillion”, De los Anillos de Poder y la Tercera Edad.

“Ahora bien, Elendil y Gil-galad buscaron mutuo consejo, porque percibían que Sauron se volvería demasiado fuerte, y que vencería a todos sus enemigos uno por uno si no se unían todos contra él. De este modo se hizo la Liga que se llamó la Ultima Alianza, y marcharon hacia el este a la Tierra Media reuniendo una gran hueste de Elfos y de Hombres; e hicieron alto por un tiempo en Imladris. Se dice que el ejército allí reunido era más gallardo y más espléndido en armar que ningún otro visto desde  entonces en la Tierra Media, y el más numeroso desde que el ejército de los Valar avanzara sobre Thangorodrim.

Desde Imladris cruzaron los pasos de las Montañas Nubladas, y fueron río abajo por el Anduin, y así llegaron al fin sobre las huestes de Sauron en Dagorlad, la Llanura de la Batalla, que se extiende por delante de las puertas de la Tierra Negra. Todas las criaturas vivientes se dividieron ese día, y algunas de la misma especie, aun bestias y aves, estaban en uno y en otro bando; excepto los elfos. Sólo ellos no estaban divididos y seguían a Gil-galad. De los enanos, pocos eran los que luchaban también en los dos bandos; pero el clan de Durin de Moria luchaba contra Sauron.

El ejército de Gil-galard y Elendil obtuvo la victoria, porque el poder de los elfos era grande todavía en ese entonces, y los Númenóreanos eran fuertes y altos, y terribles en cólera,. A Aeglos, la espada de Gil-galad, nadie podía resistirse; y la espada de Elendil estremecía de miedo a Orcos y Hombres, porque resplandecía la luz del sol y de la luna, y se llamaba Narsil.

Entonces Gil-galad y Elendil entraron en Mordor i rodearon la fortaleza de Sauron; y la d¡situación durante siete años, y sufrieron dolorosas pérdidas por el fuego, los dardos y las saetas del Enemigo; y Sauron se resistía acosándolos. Allí, en el valle e Gorgoroth, Anárion hijo de Erendil fue muerto y también otros muchos. Pero por último el sitio fue tan riguroso, que el mismo Sauron salió; y luchó con Gil-galard y Elendil, y los mató a ambos, y cuando Elendil cayó, la espada se le quebró bajo el cuerpo. Pero Sauron también fue derribado, y con la empuñadura desprendida de Narsil, Isildur cortó el Anillo de la mano de Sauron, y lo tomó. Entonces Sauron quedó vencido por el momento; y abandonó el cuerpo, y suespíritu  huyó a espacios distantes y se escondió en sitios baldíos; y durante largos años no volvió a tener forma visible.

Comentario de texto.

Empezaremos por el primer texto, perteneciente a la obra “ La comunidad del Anillo”.

En este fragmento se observa una parte de la inscripción en lengua de Mordor o lengua negra, ese es el único ejemplo de pura lengua negra, utilizada por Sauron. En la inscripción puede leerse:

ash Nazg thrakatulûk,                                          Un anillo para atraparlos a todos                       agh burzum-ishi krimpatul,                                  un anillo para atarlos                                          uzg-Mordor-ishi amal fauthut burgûli.          En la tierra de Mordor, donde se extienden las sombras

Dado que Morgoth, creador de esta lengua, no tenía la llama imperecedera, capacidad de crear rasgos culturales cómo es la lengua, se dedicaba a corromper las cosas para su propio uso. De manera que los caracteres de la escritura son élficos, pero ligeramente modificados.

El fragmento anterior narra el desenlace de la batalla contra Sauron, y el inicio de la Tercera edad. En este fragmento observamos la fantasía y la diversidad de nombres tanto de lugares como de personajes. Todos ellos están entrelazados y se convierten en pretextos utilizados para contextualizar la existencia de los idiomas de la Tierra Media, como serian el Sindarin o Elvish, ambos inspirados en los idiomas finlandés y galés. Estas lenguas son la base para la exploración que se produce en toda su obra de las mitologías del Norte de Europa, sobretodo las mitologías Nórdicas. 

Para entender estos hechos hay que conocer los personajes y los objetos que participan en la acción.

Antes de la guerra narrada, Sauron, que consiguió huir de los elfos cuando lanzaron a su señor al vacío ( Morgoth). Entonces, Sauron se declaró a si mismo señor de la oscuridad, pero él tenia la capacidad de cambiar de forma y podía transformarse en un ser de apariencia bella y savia. En esos tiempos de paz, Sauron, de incógnito ayudó a la creación de los Anillos de Poder, los cuales se habían de repartir entre los elfos, para que Sauron, con su anillo regento forgado en secreto pudiera doblegarlos a su voluntad, pero los elfos no cayeron en el engaño y guardaron los anillos malditos en sitios ocultos. Sauron, al quedarse sin siervos, ofreció el resto de los anillos a los Humanos y Enanos, los Enanos solo los utilizaron para ganar riquezas y Sauron no los pudo doblegar. Pero con los Hombres fue diferente, ya que el corazón de los Hombres se corrompe con facilidad, y ellos anhelan un poder que por naturaleza se les fue negado. Así Sauron engañó a los Hombres y convirtió a sus nueve reyes Humanos en espectros, invisibles y oscuros.

En el otro bando se aya Gil-Galad, fué el último gran rey de la raza Noldor (raza de elfos de tiempos antiguos y de mucho poder)  y que murió junto a Erendil, rey de la raza de las gentes de Númenor, (raza de humanos, que tenían el don de la larga vida, sus poderes, aunque menores que los de los elfos, son bastante parecidos). Isildur y Anárion son los hijos de Elendil.

Narsil, fue la espada creada con magia élfica que utilizó Erendil, cuando este murió, quebrando la espada, su hijo Isildur la utilizó para cortar el dedo donde Sauron llevaba el anillo. Isildur, una vez vencido Sauron, se apropió el anillo, debido a la fragilidad de los corazones humanos frente a la voluntad de poder de Sauron. El Anillo, que tenia voluntad propia, traicionó a Isildur hasta llevarlo a la muerte, en una emboscada.

He escogido este fragmento porque muestra la gran complejidad de la obra de J.R.R. Tolkien, ya que hay una gran cantidad de nombres tanto de personajes como de objetos y lugares, que es muy fácil confundirse. El hecho de que Tolkien creara tantas culturas en su universo, hizo que existieran muchas lenguas diferentes, y cada nombre que tiene relevancia en la historia tiene un nombre en cada lengua existente en este universo. Este hecho enriquece enormemente la lectura, pero dificulta la comprensión ya que las historias están tan entrelazadas entre si que forman una mitología uniforme y difícil de entender a pequeños rasgos.

Cuando analizamos la obra, vemos que consta de un narrador omnisciente ya que conoce los sentimientos más ocultos de sus personajes. También nos llama la atención el hecho de que en “El Silmarillion'' no hay personajes principales, simplemente se narra la existencia de grandes poblaciones de seres diversos y sus eternas luchas contra el mal, nombrando, eso si, los personajes más influyentes en el transcurso de esa historia.

Carles Pons Ibáñez

8/01/13

BIBLIOGRAFIA

ORIGINAL

- Book of Lost Tales (1917)

- Roverandom (1925)

- The Adventures of Tom Bombadil (1934)

- The Silmarillion (1936)

- The Hobbit (1937)

- Leaf by Niggle (1939)

- Farmer Giler of Ham (1949)

- The Lord of the Rings (1954)

- Tree and Leaf (1964)

- Smith of Wootton Major (1967)

- Unfinished Tales (1980)

- The Children of Húrin (2007)

ESTUDIS I RECOPIL·LACIONS

- J.R.R. Tolkein: a Biography - Humphrey Carpenter

- The Letter os J.R.R. Tolkien - Humphrey Carpenter

- Tolkien: Man and Myth - Joseph Pearce

- J.R.R. Tolkien's Sanctifying Myth: Understanding Middle-Earth - Bradley J. Birzer

- The Complete Guide to Middle-earth: from The Hobbit to The Silmarillion - Robert Foster

ENLLAÇOS A PÀGINES WEB

http://www.elfenomeno.com/

http://rincondetolkien.blogspot.com.es/

http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2012/09/21/el-secreto-de-tolkien-como-el-ahijado-de-un-cura-andaluz-invento-la-novela-fantastica-105802/

http://www.metal4all.net/reportajes/tolkien2.htm

http://www.alfabetajuega.com/noticia/i12104/especial-jrr-tolkien-el-senor-de-los-anillos-en-los-videojuegos/

http://proyectolkien.jimdo.com/legado/influencia-en-otros-autores/

http://www.sociedadtolkien.org/texto.php?id=13

http://www.liceus.com/cgi-bin/aco/lit/02/110251.asp

http://www.lecturalia.com/autor/20/john-ronald-reuel-tolkien

APORTACIÓ A LA LITERATURA UNIVERSAL

Si bé J.R.R Tolkien no és el creador de l'alta fantasia o novel.les heroiques, sí que és reconegut com un dels seus principals promotors.

Fins a l'arribada d'aquest autor, la novel.la fantàstica estava en decadència. Va deixar l’esplendor de l'edat mitjana que amb la il.lustració va quasi desaparèixer. Tolkien no només la va reutilitzar, sinó que a més va afegir un estil propi que començaria a predominar en les novel.les d'aquest genere; i és que va prioritzar la descripció de l'univers que creava, tot havia de tenir sentit, no és deixava res a l'atzar o que fos contradictori. J.R. Tolkien llegia i repassava cada capítol moltíssimes vegades per assegurar-se de què tot era coherent, com si descrigués un món real encara que incloent elements fantàstics. Tot tenia la seva lògica.

Una de les coses que també va aportar Tolkien va ser la narració d'una història a partir d'un viatge entre un grup de personatges de diferents races i l'adjunció de mapes a les històries. Per això ara és comú trobar aquests elements cartogràfics a les obres literàries d'aquest gènere.

Molt artistes varen ser influïts per l'autor de The Hobbit, entre ells el seu gran amic i també escriptor C.S.Lewis, autor de The Chronicles of Narnia, i posteriorment a l'autora J.K. Rowling, autora de Harry Potter. A més, també va influir en escriptors com Ursula K. Le Guin, Christopher Paolini, Charles Williams, etc. Rowling es nega a reconèixer que la seva obra està inspirada en Tolkien, però d'altres com Diana Wynne Jones ho admeten orgullosament. J.R.R. Tolkien ha estat tan influent que avui en dia és difícil no trobar una novel.la de fantasia heroica que no  el seus esquemes.

Però aquest món no només es queda amb la literatura, sinó que a més fa un vot al món de la música, com la "new age" que crea Enya que va acabar sent la banda sonora de les pel.licules i altres adaptacions cinematogràfiques que es faran de les obres de Tolkien. Molts grups de heavy metal i rock líric com Iron Maiden o Camel varen inspirar les seves lletres en els mons de l'autor. I apart de la música, les seves obres també seran el tema de molts de pintors que cerquen paisatges exòtics, medievals, fantàstics o originals com a centre de les seves obres.

A la dècada dels 80 es va crear el primer videojoc sobre la terra-mitja, concretament sobre The Hobbit,  i un joc de taula. No eren de massa calidat, tampoc varen tenir l'acollida que s'esperava però tot va canviar amb el canvi de mileni i les adaptacions per cinema que va fer Peter Jackson. No només es varen disparar les ventes i la popularitat del món de The Lord of the Rings i semblants, sinó que, a més, va sorgir un nou mercat de videojocs relacionats amb la temàtica de Tolkien. El jocs de taula i de rol varen triufar, com la versió que va fer Warhammer a la fantasia heroica de l'autor. Encara avui en dia aquest mercat és contundent ja que en els videojocs de gran èxit com el World of Warcraft o League of Legends es nota la influencia de Tolkien sobre aquests.

Actualment també ha sorgit un estudi a Tolkien, a les seves llegües i tota una cultura relacionada amb l'escriptor. Si bé és cert que va dedicar tant de temps en què tot en les seves obres estigués relacionat, no va tenir temps a finalitzar-les i aquesta va ser la tasca del seu fill, a diferència de Lewis que sí va escriure crítiques i llibres sobre les seves pròpies obres.

MITOLOGIA I ESTIL LITERARI

Considerar l'obra de Tolkien amb una intenció restrictiva i classificadora és tasca difícil fins i tot per als crítics, els quals han demostrat alinear-se en posicions extremadament diferents. Això principalment és a causa de la condició de filòleg de Tolkien i al seu prodigiós coneixement i maneig del llenguatge i dels idiomes. Tolkien maneja la llengua i els seus diferents registres amb una extraordinària facilitat, i canvia entre ells de manera molt àgil, una tàctica que empra molt freqüentment en la seva obra per donar caràcter als seus personatges i sentit als seus mites. A causa d'això, entre les seves diferents obres podem trobar acusades diferències, o fins i tot dins d'una pròpia obra entre els seus diferents passatges.

L'ús del llenguatge arcaic no és una casualitat, i no solament està present en The Silmarillion sinó també en la trilogia del The Lord of the Rings i altres obres. Com ja s'ha esmentat, el seu vocabulari és molt variat, i això s'acusa en el gran nombre de races que habiten al seu món: Homes, Elfos, Nans, Hobbits, Orcs, Ents i molts més.

Dins de l'exquisida novel·la èpica de Tolkien trobem una enorme quantitat d'influències mitològiques que no sempre pertanyen a la mateixa font. Està molt clara la inclusió de la mitologia Europea en moltes de les seves diverses facetes: Nòrdica, Cèltica, Germànica... (El simbolisme dels anells, la identitat de personatges com Sauron o Gandalf, el poble dels Elfos...) però no és l'única. També trobem un fons cristià molt fort, i moltíssimes similituds i relacions amb la bíblia. (El personatge de Galadriel, l'anell de Morgoth, la Vida Eterna...).

Tolkien era un devot cristià catòlic apostòlic romà, afirmat per les seves pròpies paraules. Els mites, com el mateix assegurava, eren una forma d'encaminar-se en la senda correcta de l'ésser humà, la realització espiritual. I per això els emprava constantment. Amb aquest ferm motiu, admetia també que els mites en ocasions podien estar errats, però aquests sempre reflectien encara que fos un petit fragment de la veritable llum, que l'identificava amb Déu. També s'oposava al buit progrés materialista i tot això pot veure's amb claredat si examinem d'a prop la seva obra.

Malgrat la variada forma de l'escriptura de Tolkien, és d'obligada esment tractar l'estil i els nombrosos recursos als quals recorre en les seves abundants descripcions i relats mitològics, els quals ens catapulten directament a la fascinant imaginació de l'autor. El seu estil literari és elegant, bell i adornat en una quantitat apropiada i adequada a tot tipus de lectors, que aconsegueix fins i tot a aquells no aficionats a la literatura. La seva obra es qualifica gairebé universalment com a “Fantàstica” i en els seus mites trobem nombrosos recursos literaris entre els quals de forma escarida destaquem: Metàfores, enumeracions, paral·lelismes, epítets, hipèrboles, imatges, personificacions, sinonímies, comparacions, aliteracións i polisíndeton, aquesta última molt present únicament en The Silmarillion.

Tots aquests recursos són utilitzats en els mites amb una funció primàriament simbòlica, transportant-nos així d'una forma eficaç a tots els ideals que es plasmen en l'obra. Al llarg de tots els seus textos podem trobar característiques constants i típiques de la Literatura Fantàstica, i en concret la de Tolkien: Es tracta d'un món passat (o un futur distant), està situat en l'edat mitjana, dins en un context màgic, i compta amb l'aparició d'éssers (i monstres) sobrenaturals. 

El contingut de tot el món de Tolkien és intensament mític. L'acció se situa en un món imaginari, replet d'éssers imaginaris, però tots ells es basen originàriament en els relats o rondalles que ens van deixar els nostres avantpassats. Per a aquests éssers, el prodigiós lingüista de Tot això porta amb si una gran càrrega ideològica, en la qual es representa la lluita del ben contra el mal d'una manera molt clara, sempre que apareix un heroi apareix també un ésser malvat que significa l'antítesi dels seus valors. Alguns d'aquests valors es perceben amb una gran qualitat com en Frodo (bons) o Sauron (dolents), mentre que en altres personatges més emblemàtics es perceben en una confusa (però excel·lent) contraposició, com és el cas de Smeagol. Tolkien construeix els seus propis idiomes i fins i tot alfabets (que utilitza per donar-los una consistència més sòlida) però aquests guarden una gran relació amb molts del nostre món, especialment dels antics.

Hem d'admetre que algunes coses no són tan clares en la seva obra. Malgrat els diversos mapes els nombrosos dibuixos explicatius que podem trobar, seguim “trobant-nos” dins d'una confusió

geogràfica, fet bastant comuna dins de la Literatura Fantàstica. Però això és a causa de la

magnitud i a la complexitat del seu món mitològic, que es tracta de situar tant a nivells històrics

com a geogràfics, relacionant-los directament amb el nostre món en el present.

Tolkien ha estat, sense cap dubte, l'autor que ens ha transmès de millor manera l'enorme

importància de la imaginació mítica, on rellueix amb una enorme resplendor tota la cultura dels

diferents pobles d'Europa i les seves religions, adaptades als nostres temps i amb un important

missatge que no hauríem d'ignorar.

ESTÈTICA DEL LLENGUATGE

Totes les obres de J.R.R. Tolkien consten de una gran inspiració lingüística, ja que les seves històries i el llenguatge són claus per entendre l'estètica de l'autor. Per explicar mitjançant un exemple, hem escollit la trilogia de  The Lord of the Ring.  Aquestes tres obres contenen un joc filològic  ple de imaginació, moralitat, etc.

El llenguatge és més bé variat, ja que dins l'obra abans esmentada apareixen una gran quantitat de races d'éssers vius que participen en el desenvolupament d'aquesta. Un exemple clar és el vocable elf ( nom corresponent a una sèrie d'éssers sobrenaturals que s'emplena a la cultura teutònica i que tenen grans poders màgics). L'autor podria emprar la paraula moderna per nombrar a aquests éssers (fairy), però usa el vocable arcaic per entrar millor dins la seva mitologia.

Ent (ésses immensament vell, savi, però fort) és un vocable anglosaxó que significa gegant. Tolkien també  l'hi dóna, no obstant, un desavantatge: perd les seves dones i no les sap trobar. També és diu que Goliat era un ent, però no està massa clar perquè el terme usat per Tolkien també denota un sentiment constructiu i Goliat no el té. Un altre exemple serien els Hobbits. Aquests són el punt de partida de la Middle-earth. No se sap ben bé l'origen de la paraula, però es pareix bastant a rabbit (conill). Els Hobbits tenen unes actituds similars a les de la gent de començament del segle XX a Gran Bretanya.

Molts dels vocables utilitzats per Tolkien tenen un significat dual. Per una banda tenen una naturalesa bella, curativa, rica... però per altra banda apareixen paraules de contingut maligne i perillós. El seu lèxic és de clara inspiració nòrdica que introdueix la mitologia. Un exemple de com un nom pot definir ja per ell mateix les qualitats del personatge: els noms dels Rohirrim (poble de Rohan) comencen per Ro, que en anglès arcaic significa cavall, i que apareix amb la combinació de éored, que significa cavalleria.

Tolkien tenia un control virtuós del llenguatge, ja que combina l'anglès que usava per acomodar-ho a cada un dels deus caràcters. Creava idiomes consistents en un nombre important de pobles. L'autor distingia tipus de pobles o races pel so dels seus idiomes. Per això, es pot dir que domina 15 idiomes diferents, excloent-hi l'anglès. Per exemple, els Elvish, poble èlfic, tenen un idioma melòdic, de manera que els seus practicants tenen devoció per la bellesa i la música, mentre que les llengües malignes amb llenguatge gutural són símptoma de maldat. Tolkien també empre l'anglès com a llengua comú a tota Middle-eath, utilitzant una variant més col·loquial quan parlen els hobbits, i més formal, incloent fins i tot paraules en llatí o en francès, quan parla el poble noble de Gondor.

Un dispositiu estilístic important és el fet d'haver donat un nombre extens de noms i títols en els diferents idiomes de Middle-earth a quasi tots els personatges i llocs que apareixen a l'obra. Aragorn, per exemple, té 12 noms diferents. Aquest sistema de noms múltiples és comparable a un dispositiu de la poesia teutona denominat Kennings, que forma part d'una estructura que dóna al poeta noms alternatius que poden ser descriptius o mitològics. Amb els idiomes Tolkien va introduir alfabets en els seus escrits. Aquests alfabets es poden considerar com una bona intenció filològica per donar una constància lingüística i estètica a cada idioma. En tots ells, les formes de les seves lletres indiquen la seva relació amb els sons. Així, les runes teutòniques foren descobertes i portades als homes pel Déu Odín. Les runes significaven secrets i les formes distintives de cada una significaven una forma d'encantament. D'aquí que algunes runes representin noms de deus i puguin usar-se per cridar-los. Així que, si volem invocar al deu Tyr, el Deu teutònic del cel, perquè ens ajudi en una batalla, hem de gravar la inicial Y a les armes que s'han d'usar al combat. Tolkien utilitza les velles runes a The Hobbit degut al seu poder antic i misteriós.

VIDA DE J.R.R. TOLKIEN

John Ronald Reuel Tolkien va néxier a la ciutat de Bloemfontein, Sudàfrica el 3 de gener de 1892. El 1896 el seu pare mor i la mare, Mabel Tolkien, decideix que s'havien de traslladar a Anglaterra. Una vegada establerts en Birmingham, Anglaterra, Mabel es canvia de la religió anglicana a la catòlica, repercutint aquest fet en el tipus d'eduació que van rebre els seus fills.

Ronald Tolkien comença els seus estudis en el King Edward Grammar School l'any 1900. Desgraciadament quedaria orfe el 1904 després de què la seva mare morís amb 34 anys a causa de la diabetis. Ronald i el seu germà varen haver d'anar a viure a amb una tia, encara que va ser el confessor de Mabel, el pare Francis Morgan, el responsable de la seva educació. L'any 1910 Ronald comença els seus estudis universitaris a Oxford i cinc any després es gradua amb honors en la llicenciatura de llengua i literatura anglesa.

L'any 1915 Ronald s'allista a l'exèrcit britànic. Abans de partir cap a França per combatir en la Primera Guerra Mundial, es va casar amb el seu amor de l'adolescència, Edith Bratt. Ronald va caure malalt a la Batalla de Somme i va romandre hospitalitzat durant tot l'any de 1917, on va aprofitar per escriure un conjunt de relats coneguts com Book of Lost Tales.

Quan acaba la guerra, Ronald torna a Anglaterra amb la seva família i inicia una carrera de lingüista donant classes a la Universitat de Leeds l'any 1924 i a la Universitat d'Oxford a partir de l'any 1925. Durant l'any 1926 coneix a C.S. Lewis i comença una estreta amistat amb ell. Durant aquest període Tolkien dóna importants conferències sobre mitologia i fantasia anglesa.

L'any 1937 Tolkien publica la primera versió de The Hobbit, i comença a escriure de manera intensiva durant tota la Segona Guerra Mundial el que després seria conegut com The Lord of the Rings, obra que resultaria un absolut èxit i que es tornaria un clar referent per tota la literatura fantàstica posterior, arribant a ser traduit a molts idiomes i aconseguint impressionants xifres de ventes arreu del món.

Tolkien va rebre molts homenatges i reconeixements acadèmics durant la seva vida, així com distincions com la Creu de l'Imperi Britànic o diversos honoris causa. Finalment va morir el 2 de setembre de 1973.