ESTÈTICA DEL LLENGUATGE

Totes les obres de J.R.R. Tolkien consten de una gran inspiració lingüística, ja que les seves històries i el llenguatge són claus per entendre l'estètica de l'autor. Per explicar mitjançant un exemple, hem escollit la trilogia de  The Lord of the Ring.  Aquestes tres obres contenen un joc filològic  ple de imaginació, moralitat, etc.

El llenguatge és més bé variat, ja que dins l'obra abans esmentada apareixen una gran quantitat de races d'éssers vius que participen en el desenvolupament d'aquesta. Un exemple clar és el vocable elf ( nom corresponent a una sèrie d'éssers sobrenaturals que s'emplena a la cultura teutònica i que tenen grans poders màgics). L'autor podria emprar la paraula moderna per nombrar a aquests éssers (fairy), però usa el vocable arcaic per entrar millor dins la seva mitologia.

Ent (ésses immensament vell, savi, però fort) és un vocable anglosaxó que significa gegant. Tolkien també  l'hi dóna, no obstant, un desavantatge: perd les seves dones i no les sap trobar. També és diu que Goliat era un ent, però no està massa clar perquè el terme usat per Tolkien també denota un sentiment constructiu i Goliat no el té. Un altre exemple serien els Hobbits. Aquests són el punt de partida de la Middle-earth. No se sap ben bé l'origen de la paraula, però es pareix bastant a rabbit (conill). Els Hobbits tenen unes actituds similars a les de la gent de començament del segle XX a Gran Bretanya.

Molts dels vocables utilitzats per Tolkien tenen un significat dual. Per una banda tenen una naturalesa bella, curativa, rica... però per altra banda apareixen paraules de contingut maligne i perillós. El seu lèxic és de clara inspiració nòrdica que introdueix la mitologia. Un exemple de com un nom pot definir ja per ell mateix les qualitats del personatge: els noms dels Rohirrim (poble de Rohan) comencen per Ro, que en anglès arcaic significa cavall, i que apareix amb la combinació de éored, que significa cavalleria.

Tolkien tenia un control virtuós del llenguatge, ja que combina l'anglès que usava per acomodar-ho a cada un dels deus caràcters. Creava idiomes consistents en un nombre important de pobles. L'autor distingia tipus de pobles o races pel so dels seus idiomes. Per això, es pot dir que domina 15 idiomes diferents, excloent-hi l'anglès. Per exemple, els Elvish, poble èlfic, tenen un idioma melòdic, de manera que els seus practicants tenen devoció per la bellesa i la música, mentre que les llengües malignes amb llenguatge gutural són símptoma de maldat. Tolkien també empre l'anglès com a llengua comú a tota Middle-eath, utilitzant una variant més col·loquial quan parlen els hobbits, i més formal, incloent fins i tot paraules en llatí o en francès, quan parla el poble noble de Gondor.

Un dispositiu estilístic important és el fet d'haver donat un nombre extens de noms i títols en els diferents idiomes de Middle-earth a quasi tots els personatges i llocs que apareixen a l'obra. Aragorn, per exemple, té 12 noms diferents. Aquest sistema de noms múltiples és comparable a un dispositiu de la poesia teutona denominat Kennings, que forma part d'una estructura que dóna al poeta noms alternatius que poden ser descriptius o mitològics. Amb els idiomes Tolkien va introduir alfabets en els seus escrits. Aquests alfabets es poden considerar com una bona intenció filològica per donar una constància lingüística i estètica a cada idioma. En tots ells, les formes de les seves lletres indiquen la seva relació amb els sons. Així, les runes teutòniques foren descobertes i portades als homes pel Déu Odín. Les runes significaven secrets i les formes distintives de cada una significaven una forma d'encantament. D'aquí que algunes runes representin noms de deus i puguin usar-se per cridar-los. Així que, si volem invocar al deu Tyr, el Deu teutònic del cel, perquè ens ajudi en una batalla, hem de gravar la inicial Y a les armes que s'han d'usar al combat. Tolkien utilitza les velles runes a The Hobbit degut al seu poder antic i misteriós.